No hi ha dubte que El silenci de les resposts és, pel visitant, un repte introspectiu emmarcat en un univers espiritual que respira la transcendència de les filosofies orientals. Cèlia Izquierdo proposa obrir finestres, com canals energètics, on deixar-se endur en un viatge espiritual privat i subjectiu, a la manera de Rothko. Espai i temps desapareixen en una ingravidesa còsmica de petites constel·lacions pictòriques que recorden l’obra del cèlebre artista nord americà Jackson Pollock. El procés d’abstracció que planteja aquesta jove artista gironina a El silenci de les respostes no busca traduir l’essència de la realitat tangible sinó que investiga i corporifica climes emocionals on l’observador pot abocar-hi tota la seva subjectivitat. El llenguatge artístic no és un mer traductor de realitats sinó que actua com un autèntic creador d’interrogants, capaç de generar - a través de la pròpia vida interna- quelcom nou, inexplorat.
Amb peces com La veritat oculta, El silenci de les respostes, Percebre l’abscència o Vincles transparents 02 i 03 es planteja una visió dual de la realitat. Aquesta és una idea que arrela del discurs platònic . La realitat de les persones succeeix, d’una banda, en un estadi tangible vinculat a la percepció a través dels sentits i, per altra banda, en un altre d’intel·ligible, en el qual la nuesa de les idees és el més rellevant. Aquests dues formes de percebre l’existència són compatibles però només la segona rebel·la autèntiques certeses. Per a aquesta artista – conscient de la mort de la idea de l’ú i a diferència de Plató- comprèn que la veritat no és única sinó plural en la mesura que aquesta es mostra individual, privada i intransferible i s’amaga en la reflexió personal.
En aquest mateix sentit, obres com L’abisme del desig o La veu de les ombres actuen com escenaris inductius on, com si fossin receptacles de tot i de res, aquestes obres permeten a l’espectador abocar un món interior i iniciar un viatge d’introspecció en direcció a l’anècdota personal. Així mateix, Inaccessible o Incertesa són escenaris buits on pensar sobre els desitjos, les pors, els impossibles personals etc. Del general al particular, de la idea perfecta a l’accident corpori. Hi ha grans conceptes que es viuen de formes molt diverses un cop s’encadenen a la vida tangible de cada individu. Aquestes obres es presenten com una forma d’accedir a la interioritat particular de cadascú.
En aquest sentit Mark Rothko afirmava que les obres de gran format permeten a l’artista emprar l’espai pictòric per a dipositar-hi quelcom arrelat a l’emocionalitat més interior mentre que els petits formats faciliten un procés de creació més racional i distant. És possible pensar que aquesta jove artista concebi l’aspecte dimensional de les seves obres d’acord amb l’explicació de Rothko.
L’accidentalitat quotidiana de les idees més nobles s’interroga també en la mostra exposada en un procés metacreatiu. No sempre és possible aconseguir d’una activitat creativa el resultat desitjat. Això no vol dir que l’obra sigui insuficient o desafortunada. Al contrari. En nombroses ocasions de la història de l’art molts cèlebres artistes han expressat la dificultat que els suposava aconseguir expressar de forma plàstica allò que desitgen.
En el moment en què una peça esdevé autònoma deslligant-se del seu creador, l’artista, pare o mare de la peça, percep la identitat d’aquell nou objecte creat, copsant-ne les seves virtuts i els seus defectes no presents en l’idea primigènia. L’accidentalitat – entesa en el marc platònic- dóna ple sentit a peses com Ceacions errònies. Les idees pures són impossibles de cosificar. Aquestes peces, accidents d’un ens etern i intel·ligible, n’expressen la imperfecció encadenades en un món sensible i finit.
En relació a les creacions imperfectes es recupera aquí el mite de Frankenstein. Es dota d’una vida mancada allò inert. De nou plana la idea que allò anhelat i allò aconseguit no es corresponen. L’ emoció que es desperta no genera un sentiment d’insatisfacció sinó una intranquil·litat agradable davant el fet meravellosament paorós de les Creacions errònies que brillen, imperfectes, amb llum pròpia. És un Culte a la imperfecció. És entusiasmar-se davant un fet que ultrapassa la comprensió humana, com és la dotació de vida, encara que sigui condemnada a l’equívoc.
Sense abandonar la lògica platònica, Cèlia Izquierdo presenta un joc de transposicions on les emocions són corporitzades. Obres com Cicatrius, La respiració, La quietud de les carícies o Contenir el dolor es mostren com metàfores sensorials de qüestions abstractes que arrelen de l’emocionalitat. Les cicatrius com a metàfores d’un dolor curat inesborrable, la respiració com a metàfora d’estats d’agitació i descans, unes carícies aturades com a element de suggestió que desencadenen en l’espectador sensacions psíquiques a través del cos o bé un dolor contingut que, pel seu volum, es presenta com un nus de tensió que s’enquista en alguna part del cos. De l’esperit al cos, una dinàmica d’empresonament.
Iniciar un recorregut conscient i viscut per El silenci de les respostes significa comprendre una actitud vital que rebutja la banalitat superficial d’una existència còsica en favor d’un ascendir epistemològic en vers el quelcom més pur des de l’individualitat. En paraules de Riba és aquell retorn a la realitat profunda de mi mateix, a la meva ànima i al meu pensament, a les raons per les quals sóc l’home que sóc i que vull ser, al dedins de la meva vida personal, nomintiu [1].
Laura Masó, 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada